«La percepció ens dóna les solucions correctes. Jo sé que es pot fer servir l’ordinador per descobrir, però el que produeix és forma; pot ser escultura, però no necessàriament arquitectura. Hi ha tanta obra actualment que és diferent simplement per ser diferent. Creant arquitectura pujada de to que simplement et crida».
— Glenn Murcutt
En les darreres dècades, hem assistit a una tendència en què bona part de la producció arquitectònica busca impactar visualment: edificis pensats per ser fotografiats, per sorprendre amb la seva originalitat formal o per la seva escala monumental.
El crític William J. R. Curtis ho ha denunciat en nombroses ocasions: l’arquitectura s’està reduint a «imatges superficials i gestos grandiloqüents». Exemples com la Ciudad de la Cultura a Santiago de Compostela, el Palacio de Congresos de Córdoba o la Plaça de la Encarnación a Sevilla il·lustren aquesta deriva: projectes que, per desmesura o desconnexió amb l’entorn, acaben generant rebuig en la ciutadania.
Palacio de Congresos, Córdoba.
La pèrdua de les arrels
L’arquitecte i teòric Juhani Pallasmaa ho sintetitza amb claredat: «L’arquitectura no és un art visual, sinó vivencial, emocional i existencial». Tot i així, bona part de l’arquitectura contemporània sembla oblidar aquesta dimensió, quedant-se en una estètica que impacta, però no enriqueix.
Peter Zumthor planteja la pregunta essencial: «Per què en arquitectures recents hi troba un tanta poca confiança en les coses primigènies que constitueixen l’arquitectura?» Per a ell, aquestes arrels són els materials, la construcció, la llum, el buit, l’olor, la calidesa, la sensualitat i la serenor. En definitiva, tot allò que fa que un espai s’habiti i es recordi.
Arquitectura fotogènica vs. arquitectura vivencial
A l’era de la fotografia i les xarxes socials, es tendeix a valorar els edificis per com de fotogènics resulten. L’arquitecte Helio Piñón critica amb duresa aquesta tendència, referint-s’hi com a «dandisme plàstic»: una elegància aparent que amaga incoherència i absència de veritat constructiva.
És una arquitectura que es queda en la superfície, en allò vistós, però que no resisteix el pas del temps ni genera experiències significatives en aquells que l’habiten.
Plaza de la Encarnación, Sevilla.
El disseny com a responsabilitat social
L’arquitecte finlandès Alvar Aalto, des del seu profund compromís amb la societat, advertia dels riscos d’un disseny exagerat. Per a ell, l’arquitectura havia de ser capaç d’acompanyar la vida humana en la seva complexitat: «La vida humana és una combinació de tragèdia i comèdia; les formes i els dissenys que ens envolten són la música d’acompanyament (…) Tot disseny exagerat suposa quelcom més que una burla cap als altres».
Aalto defensava una arquitectura capaç de crear harmonia, no estridència; una arquitectura moralment responsable, que ajudi les persones a viure de manera més plena i natural.
En conclusió, l’arquitectura vivencial és aquella que s’experimenta amb tots els sentits, que acompanya les persones i dialoga amb l’entorn. Davant de la temptació de l’espectacle i l’immediat, els grans mestres ens recorden que la bona arquitectura és la que emociona sense necessitat de cridar, la que deixa empremta perquè s’integra en la nostra memòria i en la nostra vida quotidiana.
