En una època dominada per la immediatesa visual i les formes espectaculars, l’arquitectura corre el risc de convertir-se en una mera imatge, en un objecte per ser fotografiat més que per ser habitat. Davant d’aquesta tendència, sorgeix la necessitat de reivindicar una arquitectura de la humilitat, on el protagonisme torni als sentits, al temps i a l’experiència de viure els espais.

L’arquitecte i pensador Juhani Pallasmaa ho expressa amb claredat: «La veritable arquitectura no s’imposa; creix lentament, escena rere escena, revelant les seves qualitats amb la calma i la lentitud de qui sap mirar».

De la mateixa manera, Ricardo Legorreta defensava que «el que és bell de la natura i de l’ésser humà no es descobreix d’una vegada; els espais, com les persones, tenen el seu misteri». Habitar un lloc és aprendre a descobrir-lo a poc a poc, cada dia d’una manera diferent. No cal que l’arquitectura impacti: el fonamental és que produeixi benestar, que aculli, que inspiri, que estimuli la fantasia de qui l’habita. Perquè, com recordava el mateix Legorreta, «un arquitecte és un creador de somnis»

Cementiri Fisterra

Arquitectures fràgils que dialoguen amb el paisatge

Pallasmaa descriu la arquitectura fràgil com aquella que s’oposa a la grandiloqüència, al gest visual dominant. No busca impressionar, sinó connectar; no pretén ser eterna, sinó coherent amb el seu entorn. Aquesta fragilitat no és debilitat, sinó sensibilitat: la capacitat d’adaptar-se, d’integrar-se, de dialogar amb el paisatge.

El Cementiri de Fisterra, obra de César Portela, n’és un exemple sublim. Situat en un paratge mític de Galícia, entre el mar i el cel, es compon de catorze cubs de granit aparentment dispersos sobre un vessant. L’arquitectura es fon amb la natura, sense imposar-se: una construcció silenciosa davant l’infinit, un refugi on el buit es converteix en memòria.

També el Museu del Louvre-Lens, de Kazuyo Sejima i Ryue Nishizawa (SANAA), expressa aquesta voluntat de fusió. Els seus volums translúcids d’alumini i vidre es dilueixen en el paisatge del nord de França, reflectint el cel i els arbres, gairebé desapareixent en el seu entorn. Tots dos projectes representen una arquitectura d’imatge fràgil, que renuncia a l’impacte per convertir-se en experiència sensorial, en atmosfera.

Museu Louvre

L’arquitectura com a empatia

Habitar un espai no és només ocupar-lo: és establir-hi un vincle emocional. Pallasmaa defineix l’empatia arquitectònica com aquella connexió entre la persona i l’espai, una identificació que es produeix quan projectem les nostres emocions sobre els materials, la llum o el buit. Quan l’experiència és positiva, l’empatia es converteix en bellesa.

“En les experiències memorables d’arquitectura, l’espai, la matèria i el temps es fonen en una sola dimensió, en la substància bàsica de l’ésser que penetra en la nostra consciència.”

— Juhani Pallasmaa

Els espais que projectem han d’anar més enllà de la funció o la forma. Han de ser marcs existencials, escenaris per a una vida plena. En ells hi guardem records, objectes, imatges i empremtes del que som. L’arquitectura, aleshores, es converteix en un lloc de memòria, un refugi on s’alberguen les emocions.

L’arquitectura de la humilitat no busca l’aplaudiment ni la imatge; busca la reconciliació entre l’ésser humà i el món. És l’arquitectura que se sent, que acompanya, que respira amb aquells que l’habiten.