En l’era de la globalització, l’arquitectura s’enfronta a un desafiament complex: com ser contemporània sense perdre la connexió amb el lloc, la seva història i el seu paisatge. El crític Kenneth Frampton defineix aquest repte com la tensió entre la universalització —amb els seus avantatges i riscos— i el respecte per la cultura local.

Frampton observa com, a qualsevol part del món, ens trobem amb els mateixos materials industrials, els mateixos dissenys repetits i, sovint, una manca d’identitat que dilueix l’essència dels espais. Davant d’aquest fenomen, proposa el concepte de regionalisme crític, que busca integrar natura i cultura, tradició i modernitat, en un equilibri respectuós i significatiu.

Vivienda en Caminha

Arquitectura que dialoga amb l’entorn

Alguns projectes exemplifiquen aquesta filosofia. L’arquitecte Eduardo Souto de Moura, per exemple, va dissenyar un habitatge a Caminha adaptant-lo als bancals de cultiu, integrant la pedra i la topografia com a elements narratius de l’arquitectura.

A Santiago de Compostel·la, Víctor López Cotelo va dur a terme la rehabilitació de la Vaquería Carme de Abaixo, creant un conjunt residencial que connecta l’àmbit rural amb l’urbà, allò natural amb allò construït. El resultat és un espai que respecta la memòria del lloc i la transforma sense imposar-li una identitat aliena.

A Cadaqués, l’obra de Peter Harnden i Lanfranco Bombelli, juntament amb la influència de J.A. Coderch, demostra com l’arquitectura mediterrània pot renovar-se sense perdre la seva essència, inspirant-se en la tradició marinera i en l’arquitectura blanca de les cases de pescadors.

Aquests exemples ens recorden que modernitzar no significa esborrar el passat, sinó construir sobre ell, trobant un llenguatge arquitectònic que parli tant al present com a la memòria col·lectiva.

Vaquería Carme de Abaixo

Global i local: una paradoxa creativa

El filòsof Paul Ricoeur va expressar aquesta paradoxa amb una pregunta essencial:

“Com arribar a ser modern i, al mateix temps, tornar a les fonts?”

Aquesta reflexió convida els arquitectes a mirar cap endavant sense oblidar la cultura que dóna sentit a cada lloc. Així, un edifici no hauria de respondre només a una tendència global, sinó també a les condicions climàtiques, lumíniques i culturals del seu entorn.

Per exemple, crear un solar pla en un terreny inclinat, sense considerar la topografia, suposa ignorar el paisatge i trencar el vincle amb la natura. L’arquitectura conscient es manifesta en els detalls constructius i en el diàleg entre materials, estructura i context, generant una poètica tectònica que es percep tant amb la vista com amb el cos: la llum, l’ombra, la temperatura, les olors i la textura dels materials.

La força de la subtilesa: arquitectura atenuada

No tota gran arquitectura s’imposa visualment. L’arquitecte i assagista Ignacio Solà-Morales defensava la idea d’una “arquitectura dèbil”, una arquitectura humil i sensible que, lluny de buscar protagonisme, s’integra de forma gairebé invisible, adaptant-se a allò temporal i fràgil.

Un exemple d’aquesta filosofia és la feina de SelgasCano a l’Auditori i Palau de Congressos de Cartagena, El Batel, on gran part de l’edifici es va construir sota el nivell del sòl per minimitzar el seu impacte visual. També, a la Casa a La Florida, es van respectar tots els arbres existents, ubicant l’habitatge en un clar natural i aconseguint així una integració harmònica amb el paisatge.

Aquest enfocament demostra que la bona arquitectura no necessita imposar-se, sinó acompanyar, potenciant allò que ja existeix i fomentant la connexió emocional entre l’espai i les persones que l’habiten.

Casa Fasquelle

Arquitectura que es viu, arquitectura que pertany

En paraules de Frampton, “pertanyem al lloc que habitem”. Els grans mestres com Alvar Aalto, Jørn Utzon i Tadao Ando han demostrat que la veritable modernitat no està renyida amb la identitat local. Les seves obres són exemples de resistència davant l’homogeneïtzació global, celebrant l’esperit del lloc mitjançant el respecte pel context, la llum i la cultura.

A Criteria Arquitecthos creiem en aquesta visió: dissenyar espais que no només es vegin, sinó que es sentin, que connectin amb el territori i les persones, i que deixin una empremta duradora, no per la seva espectacularitat, sinó per la seva autenticitat.