Una aproximació fenomenològica a l’espai construït
Durant dècades, l’arquitectura ha estat ensenyada, teorizada i valorada des d’una mirada centrada en la forma i en allò visual: plànols, façanes, geometries. Però, què passa quan ens preguntem no només com es veu un espai, sinó com se sent quan l’habitem?
En un dels capítols del llibre L’arquitectura dels sentits, Claudi Martínez aprofundeix en aquesta qüestió: com percebem realment un edifici? Quin paper tenen el tacte, l’oïda, l’olfacte, la memòria i l’emoció en la nostra experiència de l’espai?
Ajuntament de Säynätsalo, de l’Alvar Aalto
La percepció no és passiva: és un procés actiu, dinàmic i profundament influït per les nostres vivències passades. Cada vegada que entrem en un lloc nou, el nostre cos i el nostre cervell formulen hipòtesis, infereixen sentits, es deixen afectar per estímuls complexos i sovint subtils: una textura aspra sota els dits, la llum tamisada per una gelosia, l’acústica d’un sostre amb volta, una olor que ens transporta a la infantesa.
L’arquitectura, entesa des de la fenomenologia, no és només un conjunt de formes. És experiència. És cos. És emoció. Arquitectes com Steven Holl, Le Corbusier o Toyo Ito han treballat des d’aquesta sensibilitat: construeixen amb llum, amb ombra, amb aire, amb silenci. Visitar la Capella de Ronchamp o el Temple de Ryōan-ji no és simplement recórrer espais, sinó lliurar-se a una vivència integral que activa tots els sentits.
Capella Notre Dame du Haut, de Ronchamp
Al Museu Jueu de Berlín, de Daniel Libeskind, els passadissos inclinats, els buits, els angles aguts no cerquen la comoditat, sinó la memòria. Allà l’arquitectura sent —i ens fa sentir. Al contrari, al Tanatori de Meiso no Mori, Toyo Ito dissenya un lloc que vol assemblar-se al cel: llum càlida, sostres ondulants, paisatge visible, temps suspès.
Nombrosos estudis en el camp de la neurociència ja confirmen allò que els grans arquitectes intuïtius fa anys que exploren: que els entorns influeixen en el nostre benestar físic, psicològic i emocional. Espais amb vegetació, llum natural i materials nobles redueixen l’estrès, milloren l’estat d’ànim i fins i tot estimulen la creativitat.
El Temple de Ryōan-ji
I si ensenyéssim arquitectura no només com una tècnica per projectar formes, sinó com un art per dissenyar percepcions? I si, en lloc de preguntar com es veu un edifici, ens preguntéssim com es viu?
Potser aleshores podríem acostar-nos a una arquitectura veritablement humana: una arquitectura que ens acull, que ens toca, que ens transforma.
