Aquest article està dedicat a l’Arquitectura dels Sentits aplicada a l’arquitectura religiosa.
L’Arquitectura dels Sentits és una arquitectura que va més enllà de la forma i de la visualitat. És una arquitectura per a ser viscuda, no només contemplada, a la que hi participen tots els sentits: la oïda, l’olfacte, el gust, el tacte i la vista. La comunió entre l’home i els seus sentits es pot trobar en algunes arquitectures religioses on la intimitat i el recolliment hi són presents. No parlem tant d’espais geomètrics sinó d’espais habitables per l’home. És una arquitectura humanista que busca el benestar, el confort físic i espiritual, el trobar-s’hi bé. No busca l’impacte visual, es més, l’Arquitectura del Sentits es descobreix lentament a partir d’un viatge emocional pel color, pels materials que gràcies a la seva plasticitat commouen, per la llum que es materialitza amb una gran intensitat i pel predomini d’uns acabats que s’expressen tàctilment. Els espais flueixen amb densitat i això permet que la nostra imaginació flueixi per l’interior del temple o capella.
A continuació exposem uns exemples d’Arquitectura dels Sentits de temples o capelles edificats entre els anys 1957-1997. Cadascun posa l’èmfasi en aquests aspectes: la llum materialitzada, el sentit emocional del color, la materialitat que caracteritza la construcció; uns altres temples són com un instrument musical amb qualitats acústiques notables; altres capelles per la seva dimensió més reduïda aconsegueixen el sentit de recolliment i intimitat buscat.
Com diu l’arquitecte Steven Holl, “tenim que intentar accedir a una vida interior que revela la intensitat lluminosa del món. Només per mitjà de la soledat podem començar a adentrar-nos en el secret que ens rodeja.”
Capella de Sant Ignasi a Seattlle (EUA) de Steven Holl (1994-1997)
La idea inicial de l’arquitecte per a la capella de Sant Ignasi va ser una aquareŀla que representava “set recipients de llum en un cofre de pedra”, una metàfora inspirada en la visió de Sant Ignasi de Loiola de la vida espiritual, caracteritzada com la concurrència d’un gran nombre de “llums” i “ombres”.
Traduïts arquitectònicament, els “recipients” es converteixen en sis discrets volums espacials, iŀluminats de maneres diferents, mentre que el setè és una làmina reflectora d’aigua que forma part de la seqüència processional cap a l’entrada. Els volums estan continguts en una planta rectangular, la simplicitat encobreix la complexitat espacial aconseguida a mesura que els volums exploten cap amunt en la seva recerca de llum. En el nàrtex i la processó d’entrada, la llum i els jocs de llums i ombres són naturals.
Capella de Sant Benet a Sumvitg (Suïssa) de Peter Zumthor (1989)
Aquesta capella està construïda totalment amb fusta. El volum generat pel pla eŀlíptic en forma d’embarcació està revestit amb petites tires de làrix, com teules en miniatura. Està coronat per un trifori molt detallat que apunta a la delicada estructura interior. Malgrat la seva diminuta grandària real, l’espai sembla més gran acústicament per trobar-se obert a un pis inferior i crear un temps de reverberació major. La capella, aixecada sobre el prat alpí, té una presència i una elegància totalment
desproporcionades per la seva grandària, aconseguida gràcies a la seva materialitat.
Capella per al Campus Universitari a Otaniemi, Hèlsinki (Finlàndia) de Kaija i Heikki Siren (1957).
Aquesta capella reflecteix el sentit nòrdic de silenci i de temps. Sorgeix com una arquitectura en la qual la seva simplicitat permet la seva funció complexa. La seva acurada construcció en fusta, maó i vidre, així com el seu acostament al paisatge, són importants valors arquitectònics a considerar.
L’espai principal de la capella sembla confluir cap al lloc de la cerimònia, però en realitat el traspassa i es perllonga cap al bosc, esborrant-se la separació entre interior i exterior. La resta dels materials que construeixen l’espai de la capella eviten qualsevol distracció en la seva condició d’estar gairebé absents: l’altar, el baptisteri o els reclinatoris, estan dibuixats com siluetes, mitjançant línies que es materialitzen. El baptisteri semicircular coŀlocat sobre esvelts peus reflecteix la llum que ve de la gran finestra. La vista de l’altar porta a la naturalesa cap a l’interior tal com marca cada època de l’any. L’espai irradia pau concentrada, la unió condensada entre l’home i la natura, l’individu i l’univers.
Església de Bagsvaerd a Copenhaguen (Dinamarca) de Jørn Utzon (1968-1976).
Aquesta església va sorgir per part de l’arquitecte creador del projecte, de la contemplació de les ones del mar aixecades per un vent fort que trencaven en files paraŀleles. Els núvols serien el sostre de l’església, i la llum cauria, travessant els núvols. L’església sorgeix lentament i s’allibera de tot el que va en contra de la meditació pura, la independència pura del nostre món material. Les superfícies ondulants suggerides pels núvols resultaven ideals i van ser racionalitzades fins adoptar la forma de les seccions cilíndriques de ràdio variable. Les “voltes de núvols” estan fetes d’un formigó molt fi.
L’accés a l’església es realitza a través d’uns porxos poc profunds amb tancaments de vidre. Un cop a l’interior, l’única llum que penetra en els corredors és zenital: l’església no té finestres, ni tan sols cap als patis. La bellesa i la força de l’espai resideixen no només en el joc exquisit de la llum a través de les superfícies blanques, també en que el sostre no és un joc formal, sinó que constitueix la pròpia estructura de l’edifici.
Església de Temppeliaukio a Hèlsinki (Finlàndia) de Timo & Tuomo Suomalainen (1969).
L’Església de Temppeliaukio, excavada en la pedra, és una de les atraccions turístiques de la ciutat de Hèlsinki, tenint mig milió de visitants anuals.
El concepte principal de l’edifici era mantenir el caràcter original de la plaça on l’església es troba ubicada. L’interior es va excavar a la roca, encara que està banyat per la llum natural que entra a través de la cúpula de vidre. L’església s’usa amb freqüència com a local de concerts gràcies a la seva exceŀlent acústica. Aquesta qualitat s’aconsegueix per les superfícies de roca rugosa que van romandre pràcticament sense llaurar.
Església a Myyrmäki (Finlàndia) de Juha Leiviskä (1980 -1984).
Una característica de l’arquitectura de Leiviskä és el subtil i delicat ús de la llum. Especialitzat en edificis religiosos, els seus dissenys es caracteritzen per ser realitzats de manera monumental, resultant molt íntims alhora.
El principal objectiu del disseny era crear una interacció entre el petit i el gran, entre l’ombra i la llum, i un canvi de vibració de la llum. L’efecte varia amb el ritme dels dies i les estacions. La llum arriba des de dalt del mur ample a l’altar major i, juntament amb els reflectors, es creen ones canviants de llum al passadís de l’església, i una sensació d’ingravidesa espacial.
Humanitzar l’arquitectura: el camí de l’Arquitectura dels Sentits.
Les obres descrites creen empatia amb l’espectador, amb el visitant, amb el fidel; són uns espais amb un contingut emocional que reforcen el jo i en conseqüència augmenten la profunditat existencial. Les experiències commovedores de l’arquitectura són multisensorials; l’Arquitectura dels Sentits ens acosta a que aquesta experiència dels sentits integral es produeixi.
Per CLAUDI MARTÍNEZ, doctor arquitecte.
