L’article d’Alvar Aalto La humanització de l’arquitectura publicat l’any 1940 constitueix, al meu entendre, el primer text modern sobre l’arquitectura dels sentits. L’arquitecte s’havia proposat, mitjançant l’afirmació “fer més humana l’arquitectura significa fer millor arquitectura i aconseguir un funcionalisme molt més ampli que el purament tècnic”. En el text esmentat es refereix a dos projectes molt coneguts: el Sanatori de Paimio, que inclou el disseny de les cadires, i la Biblioteca de Viipuri.
Una de les preocupacions fonamentals d’Aalto és humanitzar l’arquitectura; en una conferència pronunciada el 1935 mostrava els seus recels respecte al moviment modern:
“L’arquitectura del Moviment Modern s’ha obsessionat massa amb el món de formes del que va sorgir per la influència dels anàlisi dels nous materials, nous processos, noves condicions socials, etc… i ha caigut en un curiós garbuix de tubs cromats, panells envidriats, formes cubistes i colors estridents. Sembla com si s’hagués fet tot el possible per donar a la nova arquitectura un aspecte més alegre i, presumiblement, més humà, malgrat tot la impressió és que encara hi falta l’element humà”.
Com hem mencionat, l’aspiració bàsica d’Aalto va ser fer una arquitectura adaptada a les persones corrents.
Aalto entén que l’habitació del sanatori per als malalts ha de ser dissenyada cuidadosament per a persones que jeuen en posició horitzontal. Per a aconseguir-ho s’empesca una sèrie d’estratègies que constitueixen un canvi important en l’arquitectura i representa l’inici modern de l’arquitectura dels sentits. L’orientació de l’ala de dormitoris sumada a la disposició asimètrica de les finestres permet una molt bona entrada del sol pel matí i una de més suau per la tarda; a més, l’arquitecte inclou persianes a l’exterior per evitar una radiació solar excessiva.
Decideix pintar el sostre de les habitacions de color verd pàl·lid; la llum artificial la situa en un lloc fora de la visió del pacient on s’uneix la paret amb el sostre; situa els radiadors al sostre a la zona oposada al cap per a que les radiacions caiguin sobre els peus i el més lluny possible del cap. A més, té molt en compte la posició del pacient per a la col·locació de finestres i portes. Una de les parets de l’habitació absorbeix el so i està construida amb panells aïllants revestits de paper de cel·lulosa.
Els lavabos es van dissenyar, ja en aquella època, per a que el raig de l’aigua incidís amb un angle precís de manera que el seu funcionamient fos el més silenciós possible, quelcom important en les habitacions dobles. Es van projectar els armaris de fusta amb angles corbats. No va incloure la ventilació forçosa degut a que podia produir una corrent d’aire molesta per al cap del pacient tot i que va idear un sistema de ventilació natural que permetia l’entrada d’aire mitjançant la combinació del taulell situat a la part superior de les finestres dobles.
Amb totes aquestes mesures l’arquitecte va voler demostrar “com es pot fer quelcom per a alleugerir el patiment de la gent”.
El Sanatori de Paimio és un projecte magnífic realitzat el 1938 i amb una modernitat extraordinaria; a l’actualitat ens segueix impressionant i, de tenir l’oportunitat, no s’ha de deixar de visitar.
La cadira tubular d’acer constata que “les superfícies d’acer i crom no són satisfactories des del punt de vista humà: l’acer es massa bon conductor de la calor. Les superfícies cromades reflexen de manera exagerada la brillantor de la llum i, fins i tot acústicament, no resulten adequades per a una habitació”.
Per aquesta raó va decidir desenvolupar cadires de fusta corbada; al principi els braços corbats no resistien el pes i es trencaven fins que se li va acudir fer seccions de fusta mitjançant llàmines encolades; com ell mateix comentava: “després d’una llarga experimentació amb fusta es van descobrir els avantatges del sistema flexible a l’hora de produir un mobiliari adaptat al factor humà i més addient com a material en la llarga i dolorosa vida en un sanatori”.
Aalto proclama que la tècnica és només una ajuda i que l’arquitectura ha de cobrir tots els camps de l’activitat humana, que s’han sobrevalorat les funciones tècniques i s’han minimitzat les funcions humanes i psicològiques i creu que en l’investigació han de prevaldre l’art i l’instint.
Les experiències d’Aalto en edificis hospitalaris amb persones sensibles com els pacients amb reaccions físiques i psicològiques li han marcat pautes per al disseny de projectes de vivendes.
Biblioteca de Viipuri. 1933-1935. Alvar Aalto.
A la Biblioteca de Viipuri, 1933-1935, es va proposar afrontar la funció humana de l’edifici, que és la lectura de llibres. Es va adonar de que l’entrada de llum a través de les finestres només arriba a una part d’una sala i, com a conseqüència, la il·luminació és desigual; per aquesta raó es va estudiar la col·locació de claraboies que poguéssin produir una il·luminació més compensada en les zones allunyades de la finestra.
Biblioteca en Viipuri. Claraboies.
El problema de la claraboia és que pot produir una il·luminació excessiva i directa provocant enlluernaments. Per tal d’evitar aquest problema, va idear unes claraboies de secció cònica de formigó dissenyades de manera que fan que la llum del sol no incideixi directament.
Biblioteca en Viipuri. Detall de les claraboies. Llum diurna i llum artificial.
D’altra banda, va idear una nova tipologia de biblioteca al separar, mitjançant un desnivell, les zones de consulta de les zonas de lectura i estudi. Aquesta separació la va mantenir en les excel·lents biblioteques que realitzà posteriorment, aconseguint una zona apartada de la circulació amb major tranquilitat i intimitat, evitant així les distraccions i permetent una major concentració.
Tant el Sanatori de Paimio com la Biblioteca de Viipuri d’Alvar Aalto, junt amb altres treballs projectats per l’arquitecte Erik Bryggman (1891-1955) constitueixen les obres de major significat del funcionalisme a Finlandia. La corrent funcionalista havia nascut sota el lema “la forma segueix a la funció” però el funcionalisme d’Aalto va anar més enllà. La forma segueix a la funció, però també a l’experiència directa; estem davant d’un funcionalisme molt més ampli que el purament tècnic segons afirma el propi Alvar Aalto, un funcionalisme humanitzat que és la base de l’Arquitectura dels Sentits.
“El funcionalisme és correcte només si pot ampliar-se per abastar, fins i tot, el camp psicofísic. Aquest és l’únic mètode d’armonitzar l’arquitectura”. Alvar Aalto
