Mathias Goeritz (Danzig, 1915 – Ciutat de Mèxic, 1990) fou un escultor, poeta i arquitecte d’origen alemany que es va establir a Mèxic. Fou l’impulsor de l’arquitectura emocional, una corrent que va deixar enrere allò purament funcional i que considera que l’arquitectura és una obra d’art que necessita provocar emocions i sensacions en qui l’aprecia.
D’entre les seves obres destaca el Museu Experimental El Eco, obra crucial en la història de l’art modern mexicà i una de les més significatives de l’artista.
El 1952, durant una exposició de pintura i escultura es van conèixer Mathias Goeritz i l’empresari Daniel Mont, qui li oferí realitzar l’edifici que volgués en un terreny que tenía al centre de la capital mexicana. Utilitzant la seva intuició d’artista, Goeritz va erigir l’edifici com si fos una escultura. Va aixecar uns murs molt alts per aconseguir total autonomia de l’edifici respecte al seu espai intern. Els murs i els espais interiors eren assimètrics, proporcionant a l’usuari constants sorpreses i emocions.
Dibuix ideogràfic del Museu El Eco. Mathias Goeritz. 1952.
L’interior estava totalment buit per a poder concebre l’edifici com una obra per ella mateixa, un espai cambiant, entregat a l’emoció de l’espectador, on no s’emmagatzeméssin obres però si es poguéssin realitzar esdeveniments multidisciplinars efímers. L’objetiu final era el de ser un museu experimental.
Planta del Museu El Eco
Un mur groc de 12 metres d’alçada en el que hi havia escrit un poema plàstic abstracte amb caràcters d’acer; un passadís de quatre metres i mig que s’anava fent estret paral·lelament alhora que el sostre anava baixant, creant una perspectiva emocional; un pati interior on s’ubicava una escultura del propi Goertiz, La Serp. Des de l’exterior només es veia el mur, molt alt i un extrem de l’escultura.
Poema plàstic
Aquesta obra va ser entesa com a exemple d’una arquitectura en que la seva funció principal és l’emoció. Tant el Museu El Eco com la seva escultura interna són interpretades com a obres pioneres al món, en el camp de la museologia experimental, concepte de museu com a animació i no com a dipòsit d’obres.
La Serp. Escultura d’en Mathias Goeritz
L’any següent de l’obertura del Museu Experimental El Eco, el 1953, Mathias Goeritz va publicar el Manifest de l’Arquitectura Emocional. Com ja hem explicat, Goeritz va ser el precursor d’aquesta corrent, que prioritza el sentit escultòric sobre el funcional, considerant que l’arquitectura és una obra d’art que necessita provocar emocions i sensacions en qui la percep.
“Estic fart, sobre tot, de l’atmósfera artificial i histèrica de l’anomenat món artístic, amb els seus plaers adulterats. Voldria que una cadira fos una cadira, sense tota la malaltissa mistificació inventada al seu voltant. Estic fart del meu propi jo, que em repugna més que mai quan em veig arrossegat per l’aclaparadora onada de l’art menor i quan sento la meva propia impotència. Estic convençut, a la fi, que la bellesa plàstica, en l’actualitat, es presenta amb més vigor allà on menys hi intervé l’anomenat artista. S’hauràn de rectificar a fons tots els valors establerts: Creure sense preguntar en què! Fer o, com a mínim, intentar que l’obra de l’home es converteixi en una oració plàstica”
Una altra de les obres destacades de Goeritz és les Torres Satélite, que va realitzar en col·laboració amb l’arquitecte Luis Barragán i el pintor Jesús Reyes Ferreira, l’any 1958, després de viatjar amb l’esteta Justino Fernández a San Gimignano. Van rebre l’encàrrec de dissenyar l’entrada a la Ciudad Satélite, per a la que van fer cinc torres de formigó de secció triangular de diferents colors i alçades (la més alta de 52 metres), amb un caràcter totalment escultòric i amb la intenció de que es poguéssin veure des de lluny i en moviment.
Torres de la Ciudad Satélite en col·laboració amb en Luis Barragán i en Jesús Reyes Ferreira. 1958.
Els colors originals foren el blanc, el groc i l’ocre, d’acord amb la inspiració que els seus creadors van trobar a les torres de San Gimignano a Italia.
Torres de la Ciudad Satélite en col·laboració amb en Luis Barragán i en Jesús Reyes Ferreira. 1958.
L’obra és concebuda com un experiment que pretén mostrar la conjunció inseparable entre arquitectura i escultura.
En paral·lel va realitzar les torres de Temixco a Morelos i els vitralls de l’església de San Lorenzo a Ciutat de Mèxic. Després de la mort de la seva dona el 1959, va començar la sèrie d’obres conegudes com a Missatges Daurats, que inclouen la fulla daurada com a material espiritual. Els Missatges Daurats foren els precursors de la seva col·laboració amb en Luis Barragán per al projecte de l’altar de la capella de les Caputxines de Ciutat de Mèxic el 1963.
Goeritz va promoure la creació de la Ruta de la Amistad, un circuit escultòric situat a l’Anell Perifèric de Mèxic D.F. per als Jocs Olímpics de 1968 amb els treballs de més d’una desena d’escultors representants de diferents països.
Entre 1978 i 1980 va realitzar el centre de l’Espai Escultòric dins de la Ciutat Universitària col·laborant amb artistes com Helen Escobedo, Manuel Felguérez, Hersúa, Sebastián i Federico Silva.
