Casa a Santa Mònica d’en Charles Eames. 1945-1949.
L’EXPERIÈNCIA DE L’ARQUITECTURA. Steen Eiler Rasmussen. 1957
El text d’en Steen Eiler Rasmussen sobre l’experiència de l’arquitectura va ser publicat originalment en danès l’any 1957. Posteriorment, va ser traduït i publicat en anglès pel MIT el 1962. L’autor va utilitzar el llenguatge més clar possible intentant que un adolescent pogués entendre’l; no hi ha cap dubte que aquest arquitecte té molt bones qualitats com a comunicador. La seva activitat docent es va desenvolupar a universitats d’Europa i d’Estats Units. Sens dubte el llibre ha generat un gran interès, la prova la tenim en les 27 reimpressions de la versió anglesa que el MIT portava publicades fins el 1999. El text és fonamental per a la comprensió de l’arquitectura com a experiència perceptiva.
La seva obra arquitectònica és molt diversa i comprenia des del mobiliari a la planificació urbana. havent realitzat el 1948 el pla d’extensió de Copenhague. Va publicar nombrosos llibres i va ser professor convidat de les universitats de Londres, Massachusetts, Yale, Berkeley y Filadèlfia. El 1935, va publicar un llibre sobre els seus viatges a la Xina, profusament il·lustrat amb magnífics dibuixos, i el 1949 el llibre «Ciudades y edificios: descritos con dibujos y palabras», text il·lustrat amb dibuixos realitzats per ell mateix d’una qualitat extraordinària.
Un dels seus temes preferits és redescobrir les seves experiències directes com a observador de la realitat; en aquest llibre l’autor ens ensenya a observar-la a través d’una sèrie d’edificis predilectes de Le Corbusier, Ludwig Mies Van der Rohe, Alvar Aalto i Frank Lloyd Wright i ciutats com Londres, Roma, Copenhaguen i Venècia.
En Rasmussen era aficionat al teatre i veia l’arquitecte com al director d’una obra teatral que crea un escenari per a una llarga representació de les nostres vides sense protagonistes famosos sinó interpretada per gent corrent.
Observacions bàsiques
En el primer capítol del llibre ja introdueix conceptes sensorials: edificis de formes dures i toves, formes que poden donar sensació de pesantor o lleugeresa, superfícies aspres com la fusta sense tractar i revestiments àrids i superfícies llises com la pedra polida i les superfícies envernissades.
Construcció tova: pont anglès de totxo / Construcció dura: Palau Punta di Diamanti.
En resum, afirma que els edificis es personalitzen a través del material, la forma, el color i altres qualitats perceptives. Afirma que «No n’hi ha prou amb veure l’arquitectura, s’ha d’experimentar… s’ha de viure en els espais, sentir com es tanque al voltant nostre, observar amb quina naturalitat se’ns guia de l’un a l’altre. S’ha de ser conscients dels efectes de la textura, descobrir perquè es van utilitzar precisament aquests colors, i com l’elecció va dependre de l’orientació d’aquests espacis en relació amb les finestres i el sol».
En Rasmussen desenvolupa una sèrie de conceptes arquitectònics que afecten l’experiència directe del nostre entorn. A continuació, desenvolupem els tres primers:
1. Sòlids i cavitats dels edificis i carrers
Prefectura de policia de Copenhaguen. 1924.
Entre d’altres exemples, en Rasmussen cita la prefectura de policia de Copenhaguen, un edifici de grans dimensions que es presenta com un gran volum sòlid a l’exterior que, en canvi, té una «rica composició de cavitats regulars: patis circulars i rectangulars, escales cilíndriques i sales rodones i quadrades de parets totalment llises”.
Existeix un gran contrast entre la solidesa i contundència de la forma exterior produïda per les alineacions dels carrers amb les seves alçades i les cavitats interiors dels patis, tema al que posteriorment es va tornar a referir l’arquitecte Robert Venturi en el seu discurs sobre la complexitat i contradicció en l’arquitectura. La catedral de Beauvais i el Temple de Minerva són uns altres exemples de sòlids i cavitats.
2. Efectes de contrast
És el segon concepte que desenvolupa l’autor. Descriu en el text que els efectes de contrast es poden assolir mitjançant «l’ús de masses i cavitats que s’uneixen creant contrastos efectistes que condueixen a obres que es situen en la perifèria de l’arquitectura: més properes a l’art del teatre i, a vegades, al de l’escultura. Però que encara pertanyen a l’arquitectura». En Rasmussen posa com a exemple el vestíbul de les oficines d’en Frank Lloyd Wright per a la seu de la Johnson Wax Company.
Oficines Johnson Wax de Frank Lloyd Wright. 1936-1939.
Constata que en Wright aconsegueix donar una impressió de pesantor i volum mitjançant voladissos sobre l’espai del hall, efecte de contrast que s’accentuava mitjançant l’ús de corbes que passaven de còncaves a convexes. Les formes marcadament convexes donen una impressió de massa i les còncaves produeixen una sensació d’espai.
3. Superfícies de color
Comença aquest capítol amb l’arquitectura de la plaça de Sant Marc a Venècia descrivint els edificis com una col·lecció d’aparents superfícies de color. Més tard, l’arquitectura del renaixement va suposar un trencament creant uns edificis de gran massa i volum, amb un encoixinat potent amb elements sortints. Durant aquest període renaixentista es valorava que un edifici no pogués semblar lleuger i havia de mostrar pes i decoració aplicada.
A principis del segle XX es va crear una arquitectura lleugera i oberta. En Le Corbusier va projectar a la població de Pessac, prop de Bordeus, uns habitatges experimentant amb unes superfícies de color sense volum, el que va produir un efecte d’ingravidesa; va ser un intent de desposseir de massa l’arquitectura.
Habitatges a Pessac de Le Corbusier. 1920.
Cita, a més, la casa Tugendhat de 1930, de Mies Van de Rohe, com a exemple d’edifici que deixa de banda els sòlids i buits donant pas al funcionalisme que tenien certes relacions formals amb la senzillesa i amb l’arquitectura tradicional japonesa: murs i envans amb paper entre bastidors col·locats entre pilars de fusta formant una quadrícula, concepte que es va aplicar en determinats habitatges de la costa del nord-oest americana que, en la seva estètica i configuració, sassemblaven més a les cases japoneses que a les europees. Un exemple d’això és la casa particular de l’arquitecte Charles Eames a Santa Mónica, del 1949, amb un concepte constructiu que ha arribat als nostres dies i que permet als arquitectes construir edificis compostos per superfícies lleugeres.
