L’any 1983, l’arquitecte Charles W. Moore i l’escultor d’ornaments d’arquitectura Kent C. Bloomer, amb alguna aportació del també arquitecte Robert J. Yudell, tots professors de l’Escola d’Arquitectura de Yale, van escriure el llibre «Cos, memòria i arquitectura» per als estudiants del primer curs.

Des dels anys seixanta els professors van enfocar l’arquitectura tenint en compte la manera com experimentem els edificis, com un pas previ per començar a projectar-los. Els edificis ens afecten emocionalment i ens causen tota mena de sentiments.

Les persones situem la nostra imatge corporal dins un embolcall tridimensional que envolta el cos i separa l’espai personal intern de l’espai extra-personal extern. El psicòleg Seymour Fisher va estudiar les qualitats d’aquest primer embolcall psicològic que pot ser obstaculitzat i penetrable en funció de la resistència que ofereixen. La unitat constructiva més elemental és l’edicle constituït per quatre columnes com a suport d’una coberta que formen un dosser o baldaquí.

Charles W. Moore va construir casa seva en un terreny proper a la badia de San Francisco, en una zona assolellada i plena de roures. Va utilitzar columnes de fusta procedents d’una vella fàbrica i la forma de cabana quadrada com a elements de rememoració mítica. Dins, dos conjunts de quatre columnes formen dos edicles amb cobertes piramidals.

Casa Moore. Charles W. Moore. 1962.

Els autors constataven que no s’havia atès la capacitat perceptiva i emocional específica de l’ésser humà.

L’arquitectura, segons ells, era “un art social i sensible que dona resposta als autèntics desitjos i sentiments de l’home”. A més, afirmaven que no s’han de relegar les qualitats policromàtiques i tridimensionals de l’experiència arquitectònica. Posen èmfasi que l’arquitectura no és un art visual abstracte sinó un art corporal. “Nosaltres entenem que el sentit tridimensional, que és el més fonamental i memorable, té el seu origen en l’experiència corporal i que és aquest sentit el que ens pot servir de base per a la comprensió del sentit espacial que experimentem als edificis que anomenem sentit hàptic”.

L’empatia

El text també estudia les relacions entre els aspectes privats i públics de la teoria de la imatge corporal i el moviment del cos humà. El filòsof Robert Vischer va introduir el 1872 el terme empatia (Einfühlung) consistent en la unió emocional que es produeix entre una persona i un objecte exterior; va observar que l’experiència d’objectes abstractes podia despertar sentiments anàlegs a les tempestes, les postes de sol o els arbres. Va definir que l’empatia amb els objectes personals es produeix quan hi projectem les nostres emocions personals.

Cambra de bany i edicle de la Casa Moore. Charles W. Moore. 1962.

En el cas dels arquitectes, els objectes personals són escenaris arquitectònics. Els sentiments de l’artista en inserir-se a l’obra d’art es converteixen en el contingut de l’obra d’art. La bellesa és l’empatia positiva i és on es produeix la trobada amb l’objecte. La lletjor o empatia negativa és on es produeix el rebuig de l’objecte.

L’historiador Jeoffrey Scott, a la seva obra Arquitectura de l’humanisme del 1914, es refereix a l’empatia del cos: “El pes, la pressió i la resistència formen part de l’experiència normal del nostre cos, i és l’instint mimètic inconscient el que ens fa identificar amb un pes, pressió i resistència anàlegs als que tenen les formes que veiem”.

El psicòleg James J. Gibson partia que els sentits no eren merament perceptius, sinó que eren sistemes actius que recollien constantment informació de l’exterior; a més dels cinc sentits que anomena Aristòtil, Gibson va afegir el sistema d’orientació i el sistema hàptic que intervenen en la nostra comprensió de la tridimensionalitat, clau per a l’experiència arquitectònica.

El sistema d’orientació i hàptic

Casa Burns. Charles W. Moore. 1974.

El sistema d’orientació fa relació amb el que és a terra o al sostre, a la dreta o a l’esquerra, i és un sentit fonamental de cara a la nostra percepció sensible.
Gibson (1966) defineix el sentit hàptic com la percepció de l’individu del món adjacent al cos mitjançant l’ús del propi cos.

El sentit hàptic és el sentit del tacte del conjunt del cos, és a dir, el contacte corporal. Percebem un objecte amb la mà, contactem físicament amb un corriol amb el cos sentint al moment a les articulacions i els músculs la sensació que augmenta a mesura que avancem per la muntanya.

Com diu l’autor: Cap altre sentit està relacionat tan directament com aquest amb l’univers tridimensional ni comporta una capacitat semblant per alterar l’ambient en el mateix procés de la seva percepció, és a dir, aquest és l’únic sentit que té a veure simultàniament amb el sentiment i amb l’acció”.