La teoria de la imatge i moviment corporal
Un altre aspecte important que aborda el llibre Cos, memòria i arquitectura de Charles W. Moore, Kent C. Bloomer i Robert J. Yudell, per als estudiants del primer curs de l’Escola d’Arquitectura de Yale és el moviment corporal del cos humà.
“Tota persona situa un cos inconscient dins un embolcall tridimensional”. Aquest embolcall es pot veure ampliat en conduir una moto, un automòbil o un avió. El nen no distingeix entre l’interior i l’exterior, entre el jo i l’entorn; amb el temps va descobrint la diferència entre el jo i tot allò que és fora d’ell. Aquest contrast s’obté mitjançant els sistemes hàptics i d’orientació.
Els ballarins tenen tendència a situar el centre del seu univers corporal als músculs abdominals, és a dir, que els humans posseïm un sentit de centralitat que és indispensable per a l’orientació dels estímuls. “Els nostres sentits d’orientació fonamentals i frontals configuren una matriu de coordenades psicofísiques que són responsables de les sensacions relatives al que és a dalt/a baix, davant/darrere, a la dreta/a l’esquerra, així com el que es troba al centre”.
Una de les conseqüències de la vida actual és haver oblidat les nostres experiències de percepció de l’espai exterior, així com de l’espai que ens envolta i envolta el nostre cos. Actualment, estem concentrats en les experiències i informacions que ens arriben de l’exterior oblidant les nostres experiències hàptiques primàries. Aquesta atenció desmesurada cap a allò que ens ve de fora ens limita l’accés al record d’experiències personals “que s’han produït al nostre interior: el sentit del ritme, de la duresa i suavitat de les vores, de l’amplitud i la petitesa dels objectes, de les obertures i tancaments i de tots aquells aspectes que en combinar-se els uns amb els altres, formen el nucli de la nostra identitat humana”.
El nostre cos i els seus moviments estan en constant diàleg amb els edificis.
Kresge College. Charles W. Moore. 1969.
Normalment, es posa més atenció en la forma dels edificis que al seu espai interior o als moviments que es produeixen amb el nostre pas a l’interior. Com diu Robert J. Yudell: “se sol entendre l’espai com a buit o com a absència de matèria i el moviment com una cosa separada de la seva existència a l’espai”. Els ballarins parlen del que és sentir l’espai. La ballarina Marta Graham utilitza com a base d’alguns exercicis amb els alumnes l’experiència hàptica de l’espai; els fa tocar, empènyer i sostenir parts de l’espai creant una interacció pautada i profundament sentida amb la matèria positiva de l’espai.
L’edifici com a estímul i escenari del moviment
Charles Moore es mostra entusiasmat amb edificis que mostren les relacions dinàmiques de persones en moviment com el cas de la Filarmònica de Berlín, al vestíbul del qual, Scharoun disposa escales en diagonal “posant a prova el nostre sentit de l’ordre i l’orientació”.
Filarmònica de Berlín. Hans Scharoun. 1960-1963.
L’arquitectura és un estímul del moviment. Un edifici és un estímul per a l’acció, un escenari on té lloc la interacció i el moviment: és un interlocutor del cos. Els nens produeixen una interacció hàptica entre el cos i l’entorn. Si recordem el joc de la xarranca consistent en una retícula dibuixada a terra on podem comprovar que les variacions en la velocitat, ritme i dinàmica del moviment es produeixen simplement com a resultat de la configuració de la retícula.
A la Vila Savoye, Le Corbusier entrellaça dues formes de circulació vertical: l’escala i les rampes.
Rampa i escala de la Vila Savoye. Li Corbusier. 1928-1931.
Segons Yudell, “aquesta disposició d’elements arquitectònics molt comuns, de manera extremadament enginyosa, dona lloc a una complexa sèrie de relacions espaciotemporals que s’experimenten principalment per mitjà del moviment del cos. (…) I així l’arquitectura cobra una vida més gran i proporciona un plaer més gran quan es converteix en autèntic escenari del moviment”.
L’edifici com a interlocutor
La nostra adaptació a un edifici es veu afectat pel nostre contacte corporal amb sentit hàptic, per les seves qualitats tàctils i per vores com façanes, ampits, murs, obertures i canvis a la trama d’un edifici. “Un canvi de textura indica una cosa especial i produeix tant acceleracions com acceleracions en el ritme del moviment. Fins i tot es podria pensar en la possibilitat d’organitzar el moviment utilitzant com a mitjà exclusivament els canvis de textura”. Mitjançant la creació d’escenaris per al desenvolupament de la vida humana aconseguirem el diàleg entre el cos humà i els edificis que habitem establint un vincle.
