El renaixement de l’emoció

A Criteria Arquitecthos ens plantegem l’arquitectura com a creació d’escenaris per al benestar humà. L’objectiu fonamental és l’espai vivencial. Avui dia hi ha una obsessió per la imatge i la composició visual, per una arquitectura abans que res fotogènica i no tan pensada en funció dels seus usuaris.

L’arquitectura entaula una dialèctica amb els seus habitants i, si no es produeix una transferència entre tots dos que enriqueixi, revitalitzi, emocioni o impacti, les persones queden relegades i en conseqüència desapareix el vessant social de la disciplina a favor del merament construït. De la mateixa manera que la literatura sense intenció només és escriptura, l’arquitectura que no enriqueix és mera construcció.

Tot bon projecte no queda validat per la simple satisfacció dels arquitectes amb la seva feina com a projectistes. Cal que l’edifici ja construït impacti o produeixi emocions plàstiques als seus habitants. Aquest impacte de l’obra arquitectònica a l’espectador és el que l’escriptor italià Eugenio Montale, Premi Nobel de Literatura, anomena la segona vida de l’art. L’obra neix a l’arquitecte o autor i reneix a l’habitant o espectador.

Parlem d’empatia sensorial, d’una arquitectura enriquidora, del benestar humà, de l’arquitectura com a refugi i paradís per a l’home. Els edificis són muts i incapaços de provocar una experiència estètica «si no se’ls associa evocació, emoció, significació, al·lusió o altres connotacions capaces d’impactar l’espectador».