L’arquitectura, més que una ciència, és un art que abasta molt més que la creació d’edificis funcionals. El disseny arquitectònic està profundament lligat a l’experiència humana, a com percebem i sentim els espais que habitem. Recorrem les obres d’arquitectes com Peter Zumthor, Alvar Aalto o Luis Barragán, i descobrim que els edificis no només estan fets de materials i formes, sinó que estan impregnats de sensacions, records i emocions que configuren la nostra manera de relacionar-nos amb el món.
L’obra de Peter Zumthor és un clar exemple d’aquesta connexió emocional que l’arquitectura pot provocar. En els seus dissenys, l’experiència sensorial és tan important com la forma o la funció. Zumthor posa especial èmfasi en l’ús de materials que generen textures, sons i temperatures que afecten directament com l’usuari se sent en un espai. A les famoses Termes de Vals, per exemple, l’aigua, la pedra i la llum es combinen per oferir una experiència única, gairebé tàctil, que fa que cada visitant no només vegi, sinó que senti el lloc.
Aquesta atenció al detall sensorial ressona també en els conceptes d’altres grans pensadors, com l’escriptor Gabriel García Márquez. En les seves obres literàries, la màgia dels records i les emocions humanes té un paper crucial. Per a García Márquez, la memòria no és només un arxiu de fets passats, sinó un espai que viu i respira dins nostre i que influeix en com veiem el món. L’arquitectura també es nodreix d’aquesta idea: els edificis, sovint, són com records materialitzats, llocs que ens permeten reconnectar amb moments, sentiments i sensacions passades.
Però no és només la teoria la que avala aquesta visió de l’arquitectura com un art emocional. Professionals com Juhani Pallasmaa, arquitecte i teòric finlandès, han defensat la importància dels sentits en la creació d’espais. Pallasmaa insisteix que l’arquitectura no ha de ser només visual; ha d’implicar tots els sentits. Al seu llibre Els ulls de la pell, Pallasmaa argumenta que els espais que més ens impacten no són els que simplement ens impressionen visualment, sinó aquells que ens conviden a tocar-los, olorar-los, escoltar-los. D’alguna manera, aquests espais es converteixen en una extensió de les nostres vivències.
Termes de Vals, de Peter Zumthor
La memòria com a matèria primera del disseny
Les vivències i records personals són els que, sovint, informen els projectes més significatius. Els arquitectes que aconsegueixen transmetre una sensació de pertinença o nostàlgia a través dels seus dissenys no ho fan per casualitat; canalitzen experiències universals que tots compartim. En el cas d’Alvar Aalto, per exemple, la relació de l’arquitectura amb la natura i la llum va ser sempre una prioritat, quelcom que no va sorgir simplement de l’admiració per la bellesa natural, sinó també per la seva experiència personal de viure en un entorn que convidava a la reflexió i al recolliment. Els materials, les formes i els espais que va dissenyar no només complien una funció pràctica, sinó que evocaven records de la seva infantesa a la Finlàndia central.
Luis Barragán, per la seva banda, ens convida a sentir l’arquitectura a través del seu ús del color i la llum. La seva Casa Estudi a Mèxic, amb les seves parets de colors vius, patis i racons silenciosos, crea un ambient que no només és visualment atractiu, sinó que també ofereix una sensació de serenitat i pau. L’habilitat de Barragán per conjugar l’espai amb la llum natural, les ombres i els colors intensos reflecteix una profunda comprensió de com els ambients físics poden influir en el nostre estat d’ànim i les nostres emocions.
Casa Estudi, de Barragán
El repte de dissenyar per als sentits
Tanmateix, l’arquitectura sensorial no és una tasca fàcil. El repte rau en com traduir aquestes experiències personals, aquestes vivències, en espais tangibles que afectin les persones de manera similar. No es tracta només de triar materials o formes atractives; es tracta de crear ambients que ressonin emocionalment, que evoquin records o despertin sensacions específiques. Això requereix un coneixement profund dels usuaris i de com aquests interactuen amb el seu entorn, així com una capacitat per imaginar l’intangible, allò que no es veu a simple vista.
Actualment, els arquitectes s’enfronten a una era en què el disseny sostenible i la funcionalitat són essencials. No obstant això, l’arquitectura segueix sent, en el seu nucli, una forma d’art que ha d’arribar al cor de les persones. I és aquí on les experiències i vivències personals de qui dissenya juguen un paper fonamental. La veritable innovació arquitectònica no només busca respostes funcionals, sinó que també pretén tocar les fibres emocionals de l’ésser humà.
L’arquitectura que involucra els sentits no es queda només en el visual. Un bon disseny provoca una sensació, una resposta emocional, que travessa l’espai i la memòria. Quan mirem, toquem, olorem o escoltem un espai, aquest es converteix en un eco de les nostres pròpies vivències i emocions. Així, l’arquitectura no només construeix l’espai físic, sinó que també edifica un vincle entre els records personals i els llocs que habitem.
En conclusió, l’arquitectura dels sentits no es limita a ser un estil; és una manera d’entendre i connectar amb l’experiència humana en la seva totalitat. Els arquitectes que aconsegueixen crear espais que ressonen amb les nostres vivències, records i emocions ens ensenyen que la creativitat no neix únicament de la raó, sinó també de la memòria sensorial que portem dins. L’arquitectura té el poder de transformar no només l’espai, sinó també la pròpia manera com ens sentim i percebem el món que ens envolta.
