L’Urbanisme modern ha progressat mitjançant els Plans d’Ordenació Urbana. Barcelona ha estat modèlica amb el Pla Cerdà, l’Urbanisme dels Jocs Olímpics, l’esforç de l’Urbanisme tàctic recuperant els patis d’illa de l’Eixample, els projectes d’urbanització de la Vila Olímpica, la intel·ligent reforma d’un tram de la Diagonal i la immensa feina de Parcs i Jardins. Destaca a més l’excel·lent producció de mobiliari urbà.
Recentment ha aparegut a Barcelona el mal anomenat Urbanisme tàctic que no és urbanisme perquè en lloc d’ordenar, desordena i en tot cas executa obres d’urbanització més pròpies d’una República, no precisament catalana, sinó més aviat bananera. Cansats de veure la nostra ciutat plena de pintades a les parets, ara assistint amb estupefacció a la pintada dels paviments i col·locació de barricades. Què pensaríem si viatjant a París o Roma ens trobéssim amb aquest panorama? Lluitar contra el canvi climàtic no justifica destrossar l’Eixample i menys quan el que es necessita són habitatges socials.
Aquesta situació representa un gran retrocés i per això animo als barcelonins que expressin les seves opinions, al cap i a la fi Barcelona no deixa de ser la nostra memòria col·lectiva.
Exemple de fals urbanisme tàctic de l’Ajuntament de Barcelona.
Exemple de bon urbanisme tàctic: la recuperació del pati d’illa de l’Eixample on es troba el Palau Macaya (Passeig de St. Joan). La foto està feta des de l’entrada pel carrer Roger de Flor, recuperant-se la façana posterior del Palau Macaya que quedava oculta.
