En definir l’arquitectura dels sentits, és lògic interessar-se per quins són aquests sentits i com actuen com a exploradors de la percepció. Analitzem aquí el primer sentit qualificat com a propiceptiu: el sentit de l’orientació.
L’equilibri, impossible sense el sentit vestibular.
L’ésser humà sent i percep gràcies a les sensacions captades pels nostres òrgans sensorials. Des d’Aristòtil es parla de cinc sentits externs bàsics anomenats exteroceptius: la visió, l’audició, l’olfacte, el gust i el tacte. A més d’aquests sentits clàssics, les investigacions psicològiques realitzades a partir dels anys cinquanta plantegen els sistemes sensorials que van més enllà dels originals.
Sentit de l’orientació, de l’equilibri corporal o vestibular.
Qualsevol persona, en tot moment, té una idea de la posició del seu cap i del pla del terra i de l’equilibri gràcies al sentit vestibular. S’en diu així perque utilitza estructures que ubicades en el vestíbul, a l’oída interna, i contribueix de manera decisiva, en la orientació espacial i de tota mena de moviments.
L’Ignacio Morgado explica que la informació d’aquest sentit va de l’oída interna fins al cervell i s’integra amb la informació proporcionada per la vista, els músculs, les articulacions i la pell. Sense el sentit vestibular perdriem l’equilibri, especialment quan caminem o realitzem moviments complexos fent esport.
Sentits exteroceptius
Sentit interoceptiu
